1. El Moviment Romàntic a Europa 1.1. Definicions del terme 1.2. Els progressos tècnics i polítics. 1.3. L’art Romàntic 2. La Renaixença 2.1. Definició i Marc històric. 2.2. Poesia i Jocs Florals. Jacint Verdaguer 2.3. Teatre. Àngel Guimerà 3. La creació de la narrativa moderna 3.1. El Costumisme 3.2. El Realisme 3.3. El Naturalisme 3.3.1. L’enlluernament per la ciència 3.3.2. Émile Zola 3.3.3. El Naturalisme a Catalunya 4. Narcís Oller 4.1. Significat 4.2. Oller i el Naturalisme 4.3. Teoria Artística 4.4. Els personatges: realitat i versemblança 4.5. La creació d’un món novel·lístic: La Papallona, L’Escanyapobres, Vilaniu i La febre d’or 4.6. La bogeria: un punt d’inflexió

1. El Moviment Romàntic a Europa

1.1. Definicions del terme

El Romanticisme és un importantíssim fenomen cultural que s’inicia a mitjans del segle XVIII i s’allarga, segons països fins ben avançat el s. XIX. La seva empremta fou tan forta que encara configura part de la cultura actual. S’assenta sobre el concepte d’estat modern i democràcia que encara tenim: Revolució Industrial Declaració d’Independència dels Estats Units (1776) Revolució Francesa (1789) És un moviment cultural que neix a partir dels canvis de la sensibilitat europea cap a finals del s. XVIII i que encara perduren en l’actualitat: és burgès, descobriment de l’individu o subjectivitat a través del paisatge, la nació com a comunitat d’homes lliures,…

1.2. Els progressos tècnics i polítics.

A finals del s. XVIII: Racionalisme. Totes les coses podien ser copsades per la raó. Això es reflecteix en el pragmatisme dels invents, en l’acceptació del model burgès i en l’aparició dels estats-nació (el poder resideix en el poble o principi de sobirania popular). La Revolució industrial: Capitalisme, Burgesia, Proletariat, Urbanització, Migracions, Colonialisme, noves vies de comunicació…

1.3. L’art Romàntic

Deixa de ser aristocràtic (al servei d’una classe social) i passa a ser burgès, més d’introspecció i anàlisi personal. Ara el protagonista és el burgès. ÉS SUBJECTIU. Es descobreix el sentit d’historicitat, la tradició en èpoques llunyanes o la utopia del futur, però no sol mirar el present. A partir d’aquesta crisi emana la inseguretat i això justifica l’interès per temes misteriosos, fantàstics, la nostàlgia, el grotesc, les tradicions populars, l’exotisme, els viatges,… En resum, són trets romàntics:
El jo creador lliure: subjectivitat i emotivitat
Lluita contra la societat convencional.
Intensa relació amb els paisatges.
Comunicació amb l’esperit de la terra
L’estat-nacional com comunitat d’homes lliures.
Països o llocs exòtics
Exaltació de l’Edat Mitjana i d’èpoques fantàstiques i llegendàries.
Nacionalisme
Lluita contra el destí i la fe en el futur, la justícia i el progrés.

2. La Renaixença

2.1. Definició i Marc històric.

Comerç colònies americanes——–Industrialització————— burgesia La Renaixença és l’expressió romàntica a casa nostra. Es tracta de recuperar i determinar una consciència diferencial catalana. Aquesta voluntat d’arrelament fomenta la revisió del passat medieval o la tradició popular. Cal entendre que la inestabilitat política del s. XIX no resol els interessos de la burgesia catalana malgrat que la Restauració de 1874 permet la consolidació de la classe burgesa i del seu projecte político-cultural.

2.2. Poesia i Jocs Florals. Jacint Verdaguer

1833 Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau publicada a la revista “El Vapor” (elegia de Catalunya i de la llengua amb to reivindicatiu). Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat) va més enllà d’Aribau perquè no ara no és una nostàlgia del passat i de la llengua. Ara vol assumir la comesa de retornar-nos els mots i la història amb un activisme literari obstinat. Això en l’àmbit polític es viurà durant aquest segle fent el pas del Regionalisme al Nacionalisme. El ressò de Rubió és ample i comencen a aparèixer poetes que el segueixen i que adopten pseudònims de diferents accidents geogràfics del país. Joaquim Rubió Antoni Bofaraull: Conservador. Contemplació del passat. Víctor Balaguer: Progressista: Reivindicació Política Difícilment les dues opcions podien conviure. Al Principat acaben imposant-se les tesis més progressistes mentre que al País Valencià i a Mallorca triomfen les conservadores. La gran plataforma de totes dues tesis la trobem en els Jocs Florals (nova institucionalització,1859) que te per lema: PÀTRIA, FE, AMOR. Jacint Verdaguer: Correspon de ple a aquelles figures del Romanticisme tardà europeu. En certa mesura representa la popularització i l’exhauriment del Romanticisme com ho fa Víctor Hugo a França. No cal oblidar que Baudelaire és contemporani de Verdaguer i aquest representa el punt d’inflexió cap a la poesia simbolista. A la qual Verdaguer es nega, ell es limita a omplir els buits i mancances d’una tradició inexistent i a bastir els fonaments de la futura poesia catalana.  Poesia Èpica: L’Atlàntida i Canigó  Poesia Lírica: Patriòtica, paisatgística, llegendària, mariana,…

2.3 Teatre. Àngel Guimerà

El Sainet popular era a principis del s. XIX el gènere dramàtic català per excel·lència. Això era un signe d’anormalitat cultural ja que posa al descobert el paper subsidiari del teatre català respecte el drama castellà. Dins el moviment de la Renaixença neix l’interès per aconseguir un teatre romàntic en català. És així que apareix el drama històric romàntic, patriòtic, costumista i situat al camp en català (ex. Frederic Soler, Les joies de la Roser). La vessant popular la trobarem en el melodrama que té una gran expansió). Àngel Guimerà: Les tragèdies romàntiques de Guimerà suposen un revulsiu del teatre català fins aleshores. La gran aportació de Guimerà al teatre català i europeu serà aportar una versió ben personal del drama realista. Perquè tot i l’intent de reproduir la realitat contemporània (anarquisme, violència social al camp i a la ciutat), els personatges que hi apareixen tenen una caracterització plenament romàntica. Són éssers de reaccions apassionades, inestables, arrauxades, i viuen en conflicte continu amb l’existència quotidiana.

3. La creació de la narrativa moderna

A partir de la segona meitat del s. XIX la relació escriptor-societat es capgira radicalment. Arreu d’Europa la novel·la esdevé la crònica de la burgesia: aquesta classe serà la protagonista dels relats, el seu destinatari i a ella pertanyen la majoria d’autors. La imaginació, la fantasia, l’evasió del Romanticisme fan lloc a una narració precisa, basada en l’observació i descripció detallada de la realitat. Es perd subjectivitat i intimitat per esdevenir un document de l’època, de l’espai i de la burgesia: la novel·la no s’inventa, s’observa. Les estructures de la narració romàntica (històrica, costumista, amorosa) es combinen amb la novel·la total, la novel·la realista. Són grans blocs narratius bastits a l’entorn de la família i les relacions socials i econòmiques. Quan al darrer terç del XIX, amb l’estructuració del proletariat les relacions esdevenen crítiques, la novel·la fa un esforç per resituar-se amb el naturalisme: anàlisi científica que reflecteix la crisi de la burgesia tant a nivell econòmic com moral.

3.1. El Costumisme

El gust romàntic per la novel·la històrica va perdent força i ara la realitat esdevé font literària. Ara el que cal és captar i transcriure fidelment aquells costums, hàbits i tics socials que l’avenç provocat per la industrialització està a punt de fer desaparèixer. La descripció és prioritària i la ficció passa a segon terme. No cal confondre’l amb el realisme malgrat tots dos converteixen la realitat en literatura: mentre el realisme vol fer una descripció globalitzadora, objectiva, fotogràfica, el costumisme descriu una realitat quotidiana, típica, restringida, nostàlgica. La subjectivitat de l’autor n’és el factor determinant. En resum està més prop del Romanticisme: l’enyorament d’un temps perdut esdevé motiu líric. Aquesta nostàlgia per allò preindustrial porta l’autor a intentar captar des de la seva subjectivitat l’instant, l’escena, l’individu. Tot consisteix a recrear uns personatges que no evolucionen al llarg de la narració i queden reduïts a simple estereotips caricaturescos. L’autor no fa un gran plantejament argumental, només vol pintar un moment, fer un quadre. Més tard, quan els quadres s’estructuren podrem parlar de novel·la costumista. Sempre hi ha una intenció per presentar la realitat però amb un gran moralisme, que l’autor amaga sota la ironia. L’objectiu és divertir, i per això fa un retrat social molt esquemàtic que permet reconèixer-se la burgesia en els seus orígens. Per tot això el registre més emprat és el col·loquial per això rebutjen la retòrica romàntica malgrat ho són en el fons.

3.2 El Realisme

El realisme. La realitat, matèria literària 1830, França: Revolució de juliol. Triomf de la burgesia industrial que provocarà un fort moviment d’oposició a tot allò Romàntic. Al gust antic per la subjectivitat s’oposa ara el gust per reflectir la realitat contemporània en tot el que té de bo com de dolent en un sentit globalitzador i crític. Ara la retòrica romàntica no val i el llenguatge s’adapta als personatges i a les classes socials. Ràpidament aquest moviment i estètica s’escampa arreu d’Europa: Stendhal, Balzac, Flaubert (França)—Dovstoieski, Tolstoi (Rússia)—Dickens (Anglaterra)- –B.P. Galdós, Clarín (Espanya). Ara no hi ha cap concessió a l’embelliment o la ideal·lització. El Romanticisme representa una fugida de la realitat, el realisme representa un interès per observar-la i fer arribar al públic burgès les seves tensions com a classe. El realisme en la literatura catalana igual que a Europa el realisme entra amb força al Principat però molt frenat per la força del costumisme a casa nostra i per això se centra en els canvis de costums i en les relacions socials que la Revolució Industrial ha provocat. Es això realisme?… Els models de Balzac aquí prenen una configuració específica que comporta un allunyament respecte del model: tots els autors hispànics també volen radiografiar la societat després de la Revolució Industrial però aquí hi ha una anàlisi social i moral així com dels personatges. Heus aquí elpunt feble del realisme català. En el nostre cas no aconsegueixen un anàlisi psicològic, creen personatges arquetípics, pocs dotats de diversitat humana. D’altra banda els autors, ja sigui amb el narrador omniscient o bé directament s’interposa en l’espai de ficció, cosa que provoca un fet moralitzant o instructiu que ens allunya de l’objectivitat. Confessionalisme i idealisme dels autors catalans són dues categories de la nostra “novel·la realista”. Trets més propis del costumisme que del pragmatisme i la crítica realista. El realisme no aconsegueix un bon ús dels registres però prepara el camp per després.

Comenteu el text següent intentant inserir-lo dins de la narrativa del s. XIX Tal vez al comienzo de una orgía las almas tienen aún demasiada lucidez. A pesar de la luz de las velas, las voces de las pasiones, de los vasos de oro y de plata, el vapor de los vinos, a pesar de la contemplación de las mujeres más arrebatadoras, quizás había aún, en el fondo de los corazones, un poco de vergüenza ante las cosas humanas y divinas, que lucha hasta que la orgía la ahoga en las últimas ondas de un vino espumoso. Sin embargo, los corazones estaban ya marchitos, torpes los ojos, y la embriaguez llegaba, según la expresión de Rabelais, hasta las sandalias. En aquel momento de silencio se abrió una puerta, y, como en el festín de Belsasar, Dios hizo acto de presencia y apareció bajo la forma de un viejo sirviente de pelo blanco, andar vacilante y de ceño contraído. Entró con una expresión triste; con una mirada marchitó las coronas, las copas bermejas, las torres de fruta, el brillo de la fiesta, el púrpura de los rostros sorprendidos, y los colores de los cojines arrugados por el blanco brazo de las mujeres; finalmente, puso un crespón de luto a toda aquella locura, diciendo con voz cavernosa estas sombrías palabras: -Señor; vuestro padre se está muriendo. Don Juan se levantó haciendo a sus invitados un gesto que bien podría traducirse por un: «Lo siento, esto no pasa todos los días». ¿Acaso la muerte de un padre no sorprende a menudo a los jóvenes en medio de los esplendores de la vida, en el seno de las locas ideas de una orgía? La muerte es tan repentina en sus caprichos como una cortesana en sus desdenes; pero más fiel, pues nunca engañó a nadie. Cuando don Juan cerró la puerta de la sala y enfiló una larga galería tan fría como oscura, se esforzó por adoptar una actitud teatral pues, al pensar en su papel de hijo, había arrojado su alegría junto con su servilleta. « Discutiu aquestes afirmacions sobre Fortunata y Jacinta No veo a Galdós muy falocrático que digamos, suponiendo que la palabreja tenga algo que ver con el machismo. Galdós es más bien un pintor paciente, pausado, reflexivo, un retratista sereno de los que le rodean; pero también apasionado, que toma partido, sin levantar la voz, por los infelices -en todas sus acepciones-, por los desheredados y también por los que dedican su vida a intentar aliviarlos -pienso en la entrañable y animosa Guillermina-. Y hace todo lo anterior sin odiar ni culpar a nadie, no ejerce de moralista: deja al lector que saque las conclusiones que crea oportunas. La verdad es que aún me cuesta creer que haya sido capaz de leerme semejante mamotreto, es casi como leerse la Biblia, pero me ha gustado muchísimo. Es cierto que por momentos se hace un poco folletinesca, pero a una persona tan joven como yo le permite conocer muchas cosas de la España de entonces. Además me ha encantado el personaje de «La Dura»… Je, je, con su..»¡paices boba!«.

3.3 El Naturalisme

3.3.1 L’enlluernament per la ciència

Si alguns romàntics refusen la societat industrial, d’altres van fer del progrés tècnic i científic la raó de la seva existència. Ja el 1830 el filòsof Auguste Comte presenta una visió del món basada en l’experimentació directa de la realitat. Aquesta filosofia anomenada positivisme pretén donar raó a tots els fenòmens naturals a partir de l’observació directa i de la seva classificació posterior. Aquest mètode, segons ell, acabaria amb els enigmes plantejats per la humanitat. Segons ell, amb aquest mètode arribaríem a la conclusió d’unes lleis invariables i perennes. En aquesta línia cal entendre: Charles Darwin (origen de les espècies), Karl Marx (com a base de la política socialista), Claude Bernard (medicina) i Hypolitte Taine (en la Història). Tots amb l’observació volen treure lleis invariables. Taine concreta les tres lleis o forces primordials del comportament: la raça, la del medi i la del moment històric que Emile Zola acomoda a l’obra literària. L’home no esta sol, diu Zola, ve determinada per la naturalesa: la naturalesa que els pares i avantpassats li transmeten per l’herència, la societat que l’envolta (el medi) i el moment històric concret en què viu. (DETERMINISME)

3.3.2 Émile Zola

1867 Thérese Raquin, intenta fer la primera novel·la científica basant-se en el positivisme de Comte i el determinisme de Taine. Parteix del realisme de Balzac i estudia els comportaments de les diferents classes socials (prostitució, alcoholisme, condicions infrahumanes dels treballadors, ambició financera a la borsa, hipocresia burgesa (cicle novel·lístic de la família Rougon-Mcquart). Aquí desenvolupa la seva concepció de novel·la i la finalitat de la literatura. Ha de ser un document d’estudi que faci millorar les relacions humanes. Aquest didactisme i els pressupòsits deterministes l’aparten del realisme sobretot quan vol convertir la literatura en una ciència. Seguint el metge Claude Bernard publica el 1880 La novel·la experimental, en que fixa la manera de novel·lar: Com un científic: primer acota el camp d’estudi i comença la tasca d’observador. En segon lloc comença la tasca novel·lística , l’experimentació com a ell li agradava dir-ho: Es tracta d’ordenar i distribuir tot el material sense aportar sensacions. Sols ha de mostrar l’espectacle de la vida. La Literatura deixa de ser una ficció basada en la realitat per convertir-se en una dissecció de la naturalesa humana, i així ha de sacrificar tots els components literaris que li molesten: la imaginació, la poesia com a gènere perquè és personal i subjectiva. I en la novel·la no importa tant el personatge principal sinó al voltant de la realitat que determina el seu comportament. En la descripció hi ha una identificació entre l’esterior i el món intern dels personatges.

3.3.3 El Naturalisme a Catalunya

El Naturalisme entra en contacte amb Catalunya a partir de la dèria dels intel·lectuals per la modernitat i normalitat cultural. En concret ho fa a partir de dos crítics literaris: Josep Yxart i Joan Solà. Tots dos s’adhereixen al naturalisme però no exempts de recances atribuïdes al seu llast idealista. Tot i compartir amb la tradició realista-naturalista més ortodoxa que la literatura ha de tenir l’objecte de plasmació de la realitat, remarquen que aquesta presenta la doble dimensió de matèria i esperit, la qual cosa acaba comportant l’acceptació de la personalitat de l’artista com a element imprescindible de l’art. Tot això es troba ben lluny de Zolà,el qual exclou la imaginació del fet literari. Per als crítics catalans la novel·la ha de ser el resultat de l’observació de la realitat i de la visió subjectiva que d’aquesta té l’artista (l’estètica se situa per damunt de la natura). Segons Sardà (teoria del fet viscut) la novel·la justifica els fets que hi apareixen si han estat viscuts. Però Yxart refusa el fet viscut perquè dins de la novel·la esdevenen inversemblants. Per això formula a teoria de la Versemblança: els fets han de se coherents i queden justificats per la trama narrativa, ja siguin fruit de l’observació o la imaginació.

4. Narcís Oller

4.1 Significació històrica

Crea la novel·la moderna catalana i el llenguatge literari modern en prosa. Té una formació romàntica, entra en el Realisme i té trets naturalistes (en La Bogeria).

4.2 Oller i el Naturalisme

Oller reclama el Naturalisme explícitament mentre d’altres coetanis el rebutgen. Té relació amb Zolà. L’obra d’Oller no s’entén des de fora de l’òptica del Naturalisme, però no es pot analitzar des del Naturalisme ortodox (té molt de moral). La crítica hispànica de l’època abraça el naturalisme, però amb vaguetat conceptual, sense assumir-ne la filosofia ni les implicacions ideològiques. Accepten Zolà perquè és modern, així és com hem d’entendre el Naturalisme en Oller.

4.3 Teoria Artística

La seva teoria es basa en l’observació de la realitat. Oller pretén descobrir el gran contingent de poesia que té el natural per qui sap observar-lo (Romanticisme+Realisme). A més està convençut com Yxart o Sardà que la realitat només pot ser art mitjançant la personalitat de l’artista. Però en les seves obres va més enllà: empra tècniques, motiu, o temes del naturalisme. Aquesta coneixença, que no assumpció, sembla traslluir en la Bogeria. Però també al llarg de les seves obres trobarem elements d’arrel romàntica i de caràcter moralista que conviuran amb un altre món literari i compartiran espais: el Realisme que pot vorejar el Naturalisme com és el cas de l’obra que estudiem.

4.4 Personatges: realitat i versemblança

Com la trama, Oller pensa que els personatges es poden extreure de la realitat i de la simple observació. Pel que fa als masculins els treus de gent que coneix o dels periòdics. I els femenins?: la novel·la romàntica presentava models monolítics: o eren bons o dolents i des d’un sol punt de vista l’honor, innocència, valor,…. D’altra banda, el model realista europeu marca la burgesa que en sentir-se abandonada pel marit es llança a l’adulteri: Madame Bovary de Flaubert, La Desheredada de Galdós o La regenta de Clarín. Oller compaginarà els dos models encara que hagi d’incórrer en la casualitat, el misteri o l’atzar, així no entra en conflicte amb el seu codi moral (final de La Papallona). Aquí es veu com ell s’inclina pel fet viscut, encara que hi hagi incoherència i/o imaginació narrativa. L’Oleguer de L’Escanyapobres, En Gil Foix de La febre d’or, i en Daniel Serrallonga de La Bogeria, son els protagonistes d’unes històries personals immerses en el marc socio-econòmic. La seva manera de ser es basa en una actitud econòmica o política i les seves accions són conseqüència d’aquest medi directament o indirecta. Tots tres acaben bojos per raons diferents: el primer perquè l’avarícia es presentada com una malatia-vici, el segon quan s’arruïna, i, Daniel Serrallonga que és un personatge totalment oposat al materialisme dels dos anteriors i a l’ètica burgesa. Ell és un heroi d’arrel popular, romàntic, salvador del seu poble. Oller intenta fer una anàlisi de les causes de la seva demència amb el mètode naturalista, tant en l’estructura com en els arguments. Encara més fa del naturalisme un tema a debat en la narració. Així contraposa la visió humanitària del personatge narrador a la d’en Giberga, un metge aferrissat a les teories deterministes del medi i l’herència. Al final el personatge-narrador neguen la bogeria de Serrallonga i el converteixen en una víctima social.

4.5 La creació d’un món novel·lístic

La Papallona, 1882: Superació de la novel·la romàntica. Realista però encara amb molt de romanticisme. Incorpora elements d’anàlisi psicològica i sociològica. Temàticament presenta una dualitat: apareix el clixé del fulletó romàntic amb ofenses, passions, matrimoni entre classes socials que s’oposa al estudi d’un fet social i a estones s’aproxima a l’anàlisi gairebé naturalista (la realitat de Toneta, la protagonista s’acaba explicant per raons psicològiques i fisiològiques). És un bon exercici realista de documentació del món urbà i social de l’època. Però al final traeix la modernitat i es decanta pel melodrama i atempta contra la versemblança i la coherència interna del relat: força el casament del seductor redimit pel penediment (sentiment i moral). L’Escanyapobres, 1884: És una síntesi: Realisme+Imaginació Tema realista i universal: l’avarícia. Però ara no serà considerat com un pecat capital sinó com a producte del capitalisme. Es tracta de l’impacte de la Revolució industrial en el camp. Fuig de la subjectivitat amb tècniques narratives com l’estil directe, la ironia del narrador omniscient, però mancat de judicis i sentimentalisme. Però aquest últim el trobarem en la massa de Pratbell que condemna l’avarícia, i la caracterització dels personatges també pot ser moral. La imaginació també hi és: situacions i personatges superen la lògica Vilaniu, 1885 Fou l’obra més criticada i de més insatisfacció per a l’autor. Hi ha un triangle amorós que esdevé romàntic i no es pot conciliar amb els intents realistes que té l’obra. La febre d’or 1890: Punt àlgid del realisme català. Tracta la febre bursàtil de l’època i el crac de 1883 així com l’ascensió de la menestralia barcelonina a burgesia. És una crònica social, aquí l’anàlisi moral queda en segon terme. És la novel·la de la transformació de Barcelona i dels costums de la burgesia encara que temàticament estem parlant del drama d’una família. Pilar Prim, 1906 Ja al s.XX Oller segueix l’evolució literària davant la crisi del Realisme i Naturalisme. Ara Oller s’esforça en orientar la seva producció cap els nous supòsits estètics i conceptuals del Modernisme que estudiarem en el pròxim tema

4.6 La bogeria: un punt d’inflexió

La Bogeria (1899) significa un punt d’inflexió en l’obra d’Oller. Davant la crisi general de les novel·les realistes-naturalistes del moment La bogeria implica elements nous de modernitat i originalitat: en aquesta obra introdueix novetats a nivell tècnico-formal i converteix els principis naturalistes en temàtica de la novel·la. Oller crea la faula de tota una vida que, lògicament demostrés tot el que pensava de la follia o vesània i l’acció pertorbadora que exerceix sobre els parents i la societat en general. Ell treu el tema a partir de l’observació del natural: enterrament d’un boig antic client seu. L’objectiu de l’obra, en paraules d’Oller és mostrar la naturalesa de la bogeria i la posició de la societat davant d’ella. Per això tria el que ell denomina procediment indirecte de la narració. La gran troballa de l’obra és el punt de vista narratiu: Oller barreja l’omnisciència narrativa típica de la tradició realista, però opta ara per un narrador-testimoni que significa un canvi narratiu radical. Ara els personatges es presenten mitjançant el diàleg entre l’advocat Armengol o el metge Giberga i el narrador que no té nom. Així podem distingir dos plànols diferents i interrelacionats en l’obra però cadascun en el seu temps: un determinat per Serrallonga i un altre pel narrador, que integra, de fet, tres actituds humanes davant la follia: la fatalista de Giberga, derivada del seu determinisme científic, la paternalista del narrador ,i la superficial de l’Armengol que es correspon a la dominant en la societat. A més els personatges-narradors li serveixen per plantejar la temàtica conceptual de l’obra. El tema és la història d’un boig, però en realitat és el determinisme. Per això en aquesta obra els principis teòrics del naturalisme es converteixen en matèria literària. Al llarg de l’obra té una confrontació teòrica sobre el determinisme a partir de dos punts de vista antagònics: el metge determinista i el narrador i l’Armengol contraris en principi. El medi també és posat en relació amb el procés d’embogiment de Daniel Serrallonga: es planteja la relació d’un personatge interiorment agitat amb fets com la Revolució del 68,la figura del general Prim i el seu assassinat, la febre bursàtil,… i amb comportaments humans, bàsicament els de les seves germanes Adela i Carolina, però també el del narrador i els seus amics. Tanmateix el debat naturalista no es resol de forma positiva: el narrador es mostra escèptic pel que fa a l’origen de la bogeria, amb la qual cosa l’obra no vol explicar només la bogeria de forma determinista i en moments transmet la responsabilitat a la societat, una instància moral en darrer terme. El debat teòric, doncs, conclou, si més no amb un interrogant a propòsit de la base filosòfica del naturalisme, que Oller probablement no havia assumit mai, però que a més, en el moment de la redacció de l’obra ja havia entrat en crisi a Europa